El periodista David Jiménez, autor de El director (2019), va protagonitzar la sisena sessió del cicle “El Gran Diálogo”, organitzat pel Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. La jornada, titulada “El viatge a la pau”, va tenir lloc el passat dimecres 26 de febrer i va ser moderada pel catedràtic Santiago Tejedor i la periodista Sasha Molotkova. L’esdeveniment va reunir, a més, docents, investigadors, estudiants, periodistes i actors socials de diferents parts del món per reflexionar sobre la importància de la pau i la urgència del diàleg.
El David Jiménez és un reconegut periodista, escriptor i reporter espanyol que ha treballat en més de trenta països, incloent-hi Corea del Nord, Síria i Birmània, cobrint tot tipus de conflictes, revolucions i desastres naturals. Per aquest motiu, és considerat un periodista amb abast i influència globals.
Com a escriptor, ha publicat obres que han estat traduïdes a mitja dotzena d’idiomes i que inclouen el bestseller El director (2019), les seves memòries sobre l’any que va dirigir el diari El Mundo. També ha publicat Fills del monzó (2007), guardonat amb el Premi Internacional de Literatura de Viatges Camí del Cid; El lloc més feliç del món (2013) i El grum de Kabul (2010), aquesta última inspirada en la seva cobertura del conflicte afganès. Actualment, també es dedica a crear contingut per al seu canal de YouTube, on intenta “explicar la realitat de manera honesta, amb independència i amb criteri” als seus més de 100.000 subscriptors.
Durant aquesta sessió de “El Gran Diálogo“, l’autor va compartir diverses reflexions sobre el poder i el deure de l’exercici periodístic, la cobertura de guerra i la competència entre els mitjans tradicionals i les noves plataformes. A continuació, us en deixem algunes:
«Jo crec que el periodisme està ple de victòries —poques— i de derrotes, i jo n’he patit de totes dues. No sóc tan vanitós com per pensar que la meva feina hagi aturat guerres, però hi ha hagut conflictes i situacions concretes on, de sobte, has arribat a un llogaret, has explicat una situació desesperada i això ha servit perquè les persones que poden fer alguna cosa i tenir un impacte: governs, exèrcit, ONG… hagin actuat i hagin pogut ajudar».
«Jo no crec que el periodisme hagi de ser militant de cap causa, ni tan sols de les causes més justes com la pau. Crec que el que hem de fer és reflectir la realitat i, amb aquesta realitat, ja estem treballant per aconseguir la pau».
«No hi ha ningú que desitgi més la pau que aquells que han conegut la guerra de prop. Un dels problemes que tenim, per a mi, és que les guerres les fan líders polítics que mai no hi han estat i decideixen enviar nois molt joves a matar-se des de despatxos molt confortables que estan a milers de quilòmetres d’on està passant tot. Crec que hi hauria menys guerres si aquests polítics anessin al front i veiessin realment què està passant. I en el cas del periodisme, em passa una mica el mateix. Crec que el periodisme és pacifista, sobretot quan va als conflictes i veu la realitat».
«Es diu molt això que als joves no els interessa el que està passant. Jo crec que és mentida, que sí que els interessa. El que passa és que molts d’aquests joves no aniran a un diari tradicional, no aniran al telenotícies. Ells s’informen en format pòdcast, en streaming, d’una altra manera… Aleshores, els periodistes que som una mica més veterans tenim dues opcions: negar aquesta realitat i continuar fent periodisme només a les plataformes que ens interessen, o anar allà on és l’audiència jove».
«Jo crec que, a mi, el viatge —ja són molts anys viatjant— m’ha fet més tolerant, m’ha fet més humil, m’ha fet comprendre com de petit és un en el món i que les persones som molt més semblants del que sembla; que quan ens treus l’embolcall, en realitat, en allò que és el nucli de l’esperit humà, ens assemblem, visquem a Ucraïna, a Espanya o a la Xina».
«Crec que la discrepància és fantàstica, però si la mantenim dins d’un to civilitzat, si donem veu a aquells amb qui no estem d’acord. Si ens obrim a la possibilitat que, escolta, els altres tinguin les seves raons, crec que aquí podem contribuir a millorar la situació».
«Un pot ser periodista, però abans és persona, i hi ha vegades que veus coses que són difícils de suportar i tu estàs allà per explicar-les i recollir-les. Però moltes vegades tens la urgència, la necessitat de fer més. Jo reconec que hi ha hagut situacions en què he fet més. N’hi ha d’altres, però, on la teva intervenció no aportarà res més que fer que et matin. Sobretot durant els conflictes».
«Les persones som complexes. Com dic a El lloc més feliç del món, no som mai absoluta claredat, ni tampoc total foscor. Som més aviat boira. I l’ofici del periodista, moltes vegades, és endinsar-se en la boira i aclarir per veure què hi ha allà».
«Per a mi, el problema és que hem estat bombardejats amb tantes imatges de dolor, de guerra, de conflicte, que la meva por no és tant que no estiguem preparats (per assimilar-les), sinó que ens estiguem preparant mitjançant la indiferència. Em preocupa l’anestèsia generalitzada que veig davant del dolor aliè i que ens fem més insensibles envers conflictes llunyans amb els quals no acabem d’empatitzar. I aquí és on crec que el periodista té una tasca fonamental: la de traslladar aquesta tragèdia, sense sensacionalisme, però d’una manera que arribi a gent que no l’està vivint».
«Una de les coses que he après és que la por és, potser, l’element del caràcter humà que més ens marca. Crec que és sota la por quan les persones demostren qui són realment. Per por cometem els pitjors crims i abusos. Perquè ens sentim amenaçats o perquè tenim por de l’altre, i això degenera en odi. I, de la mateixa manera, he vist com la gent superava la por per mostrar dignitat, coratge i humanitat en les situacions més difícils».
«Poques coses han fet tant de mal al periodisme com les lligadures a interessos que no són els dels ciutadans, sinó els d’empreses, partits polítics i del poder. I crec que això és el que ha fet que avui molta gent no confiï en el periodisme. Crec que, per recuperar aquesta confiança, hem de fer un pas endavant i recuperar la nostra independència, el nostre orgull com a periodistes; per tornar a ser qui denuncia els abusos del poder, per tornar a ser qui defensa els interessos dels ciutadans, per ser aquells que, quan hi ha una amenaça contra el sistema democràtic, també ho denunciem».
El Gabinet de Comunicació i d’Educació és un grup consolidat i especialitzat en la recerca i divulgació científica, que pertany al Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB. Reconegut per l’AGAUR (Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca) de la Generalitat de Catalunya com a Grup de Recerca Consolidat en funció de la seva trajectòria, projecció i desenvolupament, desenvolupa projectes i investigacions en el terreny de convergència entre la comunicació i l’educació. Des de la seva creació, ha impulsat iniciatives destinades a integrar, amb consciència i llibertat, les tecnologies de la comunicació en l’anomenada societat global o del coneixement. Sota la direcció de Santiago Tejedor, el Gabinet organitza diferents màsters propis, com el Màster en Periodisme de Viatges (presencial i en línia), el Màster de Comunicació i Educació, el Màster de Comunicació del Medi Ambient i el Màster en Gestió de la Comunicació Política i Electoral. El grup compta amb una col·lecció molt àmplia i variada de publicacions, en forma d’articles científics, llibres i capítols de llibre, entre d’altres, que es renova constantment. A més, disposa d’un laboratori de projectes d’innovació docent, transferència i nous formats que es conceben i desenvolupen des d’una perspectiva basada en la creativitat i el treball multidisciplinari. El Gabinet organitza cada any una expedició acadèmica que recorre el món amb estudiants de diferents universitats i carreres. Es tracta de l’Expedició Tahina-Can, que ha estat guardonada com a millor projecte educatiu d’Espanya. A més, compta amb el portal Tu Aventura, la plataforma educativa InfoEDU i el projecte de newsgames i ciència Reporters de la Ciència.
