El Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona va organitzar la dotzena sessió del cicle “El Gran Diálogo”, titulada “Estratègies de gestió de l’ansietat en l’educació”. La jornada, que va tenir lloc el passat dijous 3 de juliol, va estar protagonitzada per la professora i psicòloga Sonia Livingstone i moderada per les investigadores Cristina Pulido i Gemma Martínez.
A més, va reunir docents, investigadors, estudiants, periodistes i actors socials de diferents parts del món per reflexionar sobre com millorar el benestar d’estudiants i docents, especialment en un context marcat per l’auge de les noves tecnologies.
La Sonia Livingstone és professora de Psicologia Social al Departament de Mitjans i Comunicacions de la London School of Economics and Political Science (LSE). La seva trajectòria com a investigadora se centra en els drets de la infància a l’era digital, analitzant com nens, nenes i adolescents accedeixen, utilitzen i comprenen les tecnologies en les seves vides quotidianes. Ha liderat nombrosos estudis internacionals sobre alfabetització digital, parentalitat i seguretat en línia, i col·labora activament amb organitzacions com UNICEF, UNESCO, la Comissió Europea i el Consell d’Europa.
Ha publicat més de vint llibres, entre els quals destaquen Parenting for a Digital Future: How Hopes and Fears about Technology Shape Children’s Lives (2020) i The Class: Living and Learning in the Digital Age (2016), ambdós basats en investigacions etnogràfiques sobre l’impacte del digital en l’àmbit familiar i educatiu. Comparteix també les seves reflexions i descobriments al blog Parenting for a Digital Future, adreçat a famílies, docents i responsables polítics.
Durant aquesta sessió de “El Gran Diálogo”, la Sonia va compartir diverses reflexions sobre la importància de restar presents a l’aula, acompanyar els alumnes i buscar l’equilibri entre les eines tecnològiques i l’acostament humà. A continuació, en destaquem algunes:
“Ara, allò digital no només impregna el nostre oci, sinó també les nostres relacions, la nostra educació, la nostra vida laboral, la nostra vida política i democràtica, les nostres relacions personals més íntimes. Ho impregna tot. I així, allò que abans pertanyia a l’esfera pública, com la nostra vida democràtica, o allò que abans estava a l’esfera privada, com les nostres relacions personals, ara es troba a l’esfera comercial. I crec, realment, que estem arribant al límit del que es pot esperar que les persones entenguin, o fins i tot aspirar a comprendre”.
“Estem vivint una crisi global de salut mental i hem de reconèixer que, si dissenyem la nostra tecnologia, la nostra educació i la nostra regulació per a usuaris «típics», potser no estem atenent les necessitats dels qui són més vulnerables. I podem empitjorar les coses perquè abordem allò «típic» d’una manera que sovint privilegia aquells que saben més, aquells que estan més ben preparats per aprofitar l’educació, aquells que són més ben compresos pels reguladors, aquells que, en definitiva, resulten més desitjables per a les empreses tecnològiques i, per tant, els productes es dissenyen per a ells. Així, tot està d’alguna manera orientat cap als ja afavorits, i a nosaltres ens agradaria centrar-nos també en els vulnerables”.
“L’entorn digital crea nous tipus de vulnerabilitats: genera, fomenta o exigeix que les persones desenvolupin noves formes de coneixement, que poden o no resultar inspiradores, però que són, en certa manera, necessàries per poder afrontar la situació. I crea nous tipus de desigualtats dins de la població, ja que ens acostem a aquests entorns digitals des de possibilitats molt diferents”.
“Crec certament que un dels problemes amb l’argument de l’alfabetització mediàtica és que, d’alguna manera, esperàvem que els educadors donessin suport als infants i, quan no van poder aprendre-ho tot amb la suficient rapidesa, en cert sentit ens vam rendir. Tot i així, continuem volent educar els infants, continuem necessitant que comprenguin aquest món digital. No crec que puguem «apagar-lo» així que, en algun moment, han d’aprendre, han d’entendre, i nosaltres hem de regular”.
“Podem veure que les xarxes socials són quelcom del que els mateixos infants perceben grans beneficis i també grans riscos. Però no sabem com gestionar aquest equilibri. I podem veure que cal alguna cosa. I podem veure que els pares estan preocupats, però el que sabem després de dècades d’investigació sobre la mediació parental és que, quan els pares comencen a ser restrictius i punitius, els seus fills s’amaguen i fan altres coses en un altre lloc. En canvi, quan els pares són facilitadors, oberts i confiats, tot va molt millor, i els infants es tornen més savis i resilients. Però no existeix una solució única i perfecta que serveixi per a tothom”.
“Moltes de les normatives actuals giren al voltant de controlar la tecnologia, controlar els educadors, controlar els infants, i això s’està tornant cada vegada més restrictiu. Potser pot ajudar a curt termini, però sospito que, d’alguna manera, acabarà fent-se servir en contra nostra. El que volem són infants i joves que puguin fixar-se metes, tornar-se resilients davant el món real i afrontar les coses de manera creativa, enginyosa i diferenciada. Per descomptat, les possibilitats de ser lliures en un món sense seguretat no serveixen de res. Però si estàs tan segur que no et pots moure, ni fer res, ni anar enlloc, això tampoc serveix de res. Tots sabem com mantenir els nostres fills segurs, però encara no sabem gaire bé com aconseguir que prosperin”.
“Jo, com molts altres, diríem que l’educació que construeix una relació oberta i de confiança a l’aula, on els infants se senten empoderats per indagar, ser curiosos i desenvolupar la seva comprensió crítica i creativa, és la millor forma d’educació”.
“Probablement no es permet portar gossos a l’aula, però no veiem titulars nacionals dient que es prohibeixen els gossos a classe. Hi ha quelcom al voltant dels smartphones que ha generat aquest discurs punitiu de prohibicions. Crec que podem parlar sobre el que és apropiat a l’aula i el que es necessita per a l’aprenentatge sense recórrer a un llenguatge de prohibició, càstig i judici”.
“Si pensem que el dispositiu per si sol és la solució i aleshores deixem d’ensenyar, deixem d’asseure’ns amb l’infant, deixem de decidir què conté el dispositiu i desapareixem de la sala, sí: això reduirà la comprensió lectora. Però si recordem que un dispositiu és part d’un ecosistema, que inclou els educadors, la criança i té en compte les relacions, i si pensem en la qualitat del que apareix a la pantalla, en com interactuen els infants amb això i en quins infants ho necessiten en quin moment, pot ser útil i no diferenciar-se en res d’un llibre. A més, hauríem de recordar que hi ha molts infants que no troben els llibres tan intuïtius o fàcils, que n’hi ha molts que no tenen ni tan sols un llibre a casa, i molts tampoc senten l’escola com un espai d’aprenentatge útil o constructiu”.
“Ara els pregunto tot el temps als joves si són optimistes sobre el futur. I molt sovint diuen que sí. I em sorprèn, perquè estic envoltada d’adults que es tornen cada vegada més pessimistes. Ells, en canvi, tenen optimisme, i no es conformen que el món continuï sent com ha estat fins ara. Volen que sigui millor. Volen que sigui bo. I crec que aquesta és una molt bona raó per intentar escoltar els joves perquè, encara que tinguem bons valors, bones tècniques de recerca i bones polítiques, també tenim una mena d’interès a mantenir les coses com han estat sempre. I això potser no és el millor per a ells”.
El Gabinet de Comunicació i d’Educació és un grup consolidat i especialitzat en la recerca i divulgació científica, que pertany al Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB. Reconegut per l’AGAUR (Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca) de la Generalitat de Catalunya com a Grup de Recerca Consolidat en funció de la seva trajectòria, projecció i desenvolupament, desenvolupa projectes i investigacions en el terreny de convergència entre la comunicació i l’educació. Des de la seva creació, ha impulsat iniciatives destinades a integrar, amb consciència i llibertat, les tecnologies de la comunicació en l’anomenada societat global o del coneixement. Sota la direcció de Santiago Tejedor, el Gabinet organitza diferents màsters propis, com el Màster en Periodisme de Viatges (presencial i en línia), el Màster de Comunicació i Educació, el Màster de Comunicació del Medi Ambient i el Màster en Gestió de la Comunicació Política i Electoral. El grup compta amb una col·lecció molt àmplia i variada de publicacions, en forma d’articles científics, llibres i capítols de llibre, entre d’altres, que es renova constantment. A més, disposa d’un laboratori de projectes d’innovació docent, transferència i nous formats que es conceben i desenvolupen des d’una perspectiva basada en la creativitat i el treball multidisciplinari. El Gabinet organitza cada any una expedició acadèmica que recorre el món amb estudiants de diferents universitats i carreres. Es tracta de l’Expedició Tahina-Can, que ha estat guardonada com a millor projecte educatiu d’Espanya. A més, compta amb el portal Tu Aventura, la plataforma educativa InfoEDU i el projecte de newsgames i ciència Reporters de la Ciència.
